.......Bienvenidos a
NELOCACTUS
. la web de las
...MAMMILLARIAS, ECHINOCEREUS y ORQUIDEAS
. y algo de
BONSAIS..... y otras cosas
Benvinguts a NELOCACTUS, la uep de les Mammillaries, Echinocereus, Orquidees , Bonsais....i algo de valencianisme. 
-Soles pera valencians -
-Homenage a JOSEP MELIA i CASTELLO en el G.A.V-
El seu germa, Rafa Melia, "presentaor i recitaor" dels poemes en el G.A.V
Hem asistit en el Grup d'Accio Valencianista a un entranyable acte de homenage a un bon home, lliterat i poeta...(podiem dir en un sentit intim i proxim "d'espardenya"), en el que el seu germa, Rafa, mos va llegir, que dic llegir, recitar, uns poemes del homenageat que mos demostren l'altura poetica de eixe gran valencianiste. Reproduim aci els poemes,en la seguritat de vos faran fruïr tant com a mi.
Com una estatua en ocre
o un borro de tinta seca,
a la porta de sa casa
fa punt de gancho la vella.
La cadireta de boga
te una pata que coixeja,
un barrot que encaixa mal,
i en les espales, gemeca.
El cabdell de fil descansa
damunt de la falda negra
com una bola de neu
que dorm una llarga sesta.
Un sol d'hivern que no calfa
ha aguaitat a la finestra
d'un nuvol gris, i a la yaya
li envia un raig que la besa.
Els dits de sarment enganchen
el fil que en calma meneja,
i el ganchet sembla una ploma
que escriu en l'aire un poema.
La yaya mira al carrer
en ulls de mirada cega;
sospira, meneja els llavis....
¿Qui sap si renega o resa?
Badalla, la boca forma
com una "o" de sorpresa
sobre el fons d'unes genives
palides, color de cera....
Prop de la yaya, en la nina,
juga i somia la neta
engolint a bocanades
un afany de primavera.
"Yaya, ¿quan tinga els teus anys
-la veu de la neta es fresca-,
tambe fare punt de gancho?
¿Tambe, com tu, sere lleja?"
La yaya deté el ganchet;
entorna els ulls; no contesta.
El sol comprén el silenci
i tanca al punt la finestra...
-JOSEP MELIA i CASTELLO -
-PARAULA VALENCIANA -
Duc en els llavis l'esencia
de la festa valenciana;
duc en els ulls l'entusiasme
que es fa emocio i es fa llagrima
duc en la ment la memoria
que del preterit me parla;
duc en el pit l'alegria
sancera que riu i canta;
duc en la gola el mensage
que la bona gent aguarda,
i duc en el cor que s'obri
el ram d'amor fet paraula.
Paraula que necessita
remontarse al cel com l'aigua
del sortidor que dibuixa
misteris de la font clara.
Paraula que és rica herencia
de la gent sencilla i plana
que obria solcs en la rella
de la llengua que aci es parla.
Paraula feta de mel
i de repic de campana
i de caricies i besos
i de llum de sol i patria...
La paraula que dugueres,
Vicent, recorrent el mapa,
com la bandera de pau
a la gent necessitada.
La paraula que dugueres
com un esclat d'esperença
envoltant senzills milacres
que el poble humil demanava.
Paraula de llums intenses
que brillen en boca i anima;
paraula d'abraç que lliga
i que a les gents agermana.
Paraula, Vicent, de sendes
obertes com la má franca
disposta a signar la pau
que en el món de hui fa falta.
Paraula que duc als llavis;
paraula com aigua clara;
paraula, Vicent, que és teua,
i és...¡paraula valenciana!
-JOSEP MELIA i CASTELLO -
El poema que fiquem a continuacio va dedicat a la vollguda casa familiar aon s'ha vixcut molts anys i per exigencies de la vida, s'ha venut i esta habitá per una gent aliena i, el protagoniste, no vol vorela com esta actualment i quedarse en els seus recorts....
-TANQUE EIXA PORTA, AMIC -
No me l'ensenye, amic. Tanque eixa porta,
que escullc el ram d'imagens ben antigues,
aquelles que el recort me les dibuixa
diafanes, reals, amables, vives...
No vullc vore els seus mobles, que decoren
estancies que al present son tan distintes,
ni portes que a l'espai obert es tanquen
com lloses d'oblit fisic que llastimen.
Sa casa seguix sent en l'enyorança
aquella que fon meua en perduts dies,
aquella que fon niu dels meus ensomis,
aquella aon forgi jocs i fantasies.
Que encara veig ben ple de vida i metes
al gris chiquet de fam en les genives,
que anava sembrant ansies d'ales blanques
pels camps fertils disposts a les delicies.
Aquell chiquet que'm note dins les venes
dictantme els vells consells (hui cendres grises);
Aquell chiquet que mai alcança els nubols
que van cami de rutes infinites.
Encara el veig jugant en botons facils
que anava convertint en futbolistes,
formant en els genolls les aspres costres
que foren clar presagi del previndre.
Que ya sense fer jocs com en l'infacia,
he anat a genollons, fentme duricies,
havent de rendir cult als que escalaren
el cim de l'exit fort sense ferides.
El gust del meu fracas diluïnt somis
em deixa el gust amarc en les pupiles,
i veig que res d'ahir en res es sembla
al fosc present tot buit d'anhels que mire.
Per eixa sensacio d'ampla derrota
que note dins de mi quan m'examine,
no vullc vore la casa que fon meua,
aquella que en recorts nets vullc mantindre.
No me l'ensenye, amic. Tanque eixa porta.
Sa casa és de voste. Té coses intimes.
La meua, de parets i sostre exactes,
és atra. Son dos cases ben distintes.
Tanque eixa porta, amic, que no vullc vore
sa casa, que fon meua en perduts dies.
Deixe que la contemple des de fora,
en tant se m'omplin d'aigua les retines...